Un libro que he escrito desde la calma tranquila que da la madurez.
Porque ya se fueron las primaveras y parece que quedan pocos otoños por gastar, alguien pregunta, ¿por qué no lo cuentas? El recuerdo se decide a soltar todas las cadenas y permite que un anciano respetable se atreva a poner sus cartas boca arriba para explicarnos lo que fueron tres o cuatro trozos de Eternidad. Cuando el reloj no quiera marcar las horas y el alma regrese a su primer hogar, nuestro personaje nos habrá enseñado a volar con alas de gorrión. Una biografía con final previsto y un diario personal que no ha podido embotellar los sueños que atraparon el mejor rincón".
15 comentarios:
¡Enhorabuena por tu blog!. Se acumula el trabajo, es muy peligroso tener amigos de "este calibre", pues en el fondo el blog engancha. Pero vamos "al grano", estoy a puntito de acabar tu libro, ya te diré,lo hubiera terminado si tuviera tiempo y no recurriese a las horas nocturnas.Y lo más importante: me está gustando. Ya veremos el final... ¿nos dejarás en suspense como el anterior?.Sé que no, je, je
Un abrazo. Conchita
Ara si que acabas de conectar-te amb l'Univers. Ell és Gran i ple de sorpreses. El secret és l'AMOR.
coco
!Felicidades por esta iniciativa!
Te animo a que continues por este camino, esperando que sea fructuoso para ti y para todos los de tu alrededor que te seguimos de cerca.
Internet nos ayuda a estar conectados con todos los que nos importan, hay que subirse al tren de la tecnologia, el cual nos ayuda a hacer esto posible.
Una vez más te felicito por el blog.
Un abrazo.
PD. Me gusta mucho el título.
Espero que entrar en el mundo blogero no le reste tiempo a tu novela. Estoy con Conchita: ¡¡¡engancha!!! Pero también se aprende mucho, sobre todo de las aportaciones de los que te leen.
Ya te he añadido a favoritos. Te sigo la pista. Enhorabuena, guapísima
El meu nom no té importància...
La força de les paraules són el testimoniatge d'un cor que batega.
El batec del temps i el temps del silenci, són les engrunes de sentiments que anem deixant aquí i allà per on anem.
La meva engruna és dir que la vida i els infants són qui m'han ensenyat a pensar i a no tenir por de sentir i quan he sentit he respirat i he pogut parlar. Les paraules han esdevingut de nou silencis que també vull compartir aquí amb tothom qui bategui en silenci amb el meu silenci.
Remor d'aigua sense sorolls, pous d'amor sense paraules. Braços oberts de bat a bat per fondres amb la vida i les persones.
Ales d'orenetes voltejan per les nostres vides.
Algú que coneix algu, que sap qui és l'altre.
Moltes felicitats i molt d’èxit en aquesta nova etapa emprenedora. Endavant blogger!
Kesse
Dirigit a "l'anònim de nom sense importàcia".
Les paraules que provenen del "Silenci", són les que fan l'efecte que han de fer. I quan el "Silenci" esta tan ple d'Amor, com s'entrellegeix, realment et puc dir que ens acabes d'abraçar a tots els que tenim el goig d'estar atrapats en aquest "Blog" tant "Tendre", de la "Tònia".
Coco
Sóc aquell el nom del qual no té importància... Però entenc que és de mala educació no dir qui ets.
Sóc el que sóc... sóc el que vulgueu que sigui.
Hi ha pobles en els quals els noms signifiquen alguna cosa.
Per això em vull rebateijar com 'El Viatger'.
D'aquesta manera ja no seré extrany per ningú.
Llegint les opinions de la gent, sento les orenetes xiuxiuejant arran del cor. Aleshores un sent que no està pas sol, si no que val la pena compartir el que som i sobretot el que sentim.
Tímidament he començat a llegir "Alas de Gorrión"... Les paraules escrites són el mirall d'ànimes viscudes. Es el do d'una vida que es vol transmetre i expandir. Es dificil valorar-ho i qui sóc jo per jutjar tanta vivència.
Només diré com aquell vell conte que un ésser estimat em va explicar, referint-se a la paraula que conté tot el seny i la saviesa d'aquest món. I la paraula és -deia solemnement com només pot dir un cor inflat de paraules- la paraula és "potser"...
El Viatger
Sabeu una cosa?
Crec que a la vida , no fem anys,
fem moments.
Hem de viure cada moment intensament per a poder avançar en els sentimets.
Hi ha tres sentiments que ens fan creixa en totes les direcccions:
"L'AMOR" ," EL PERDÓ" i "L'ACCEPTACIÓ".
Son la base d'un gran "Secret".
coco
Per cert "Viatger", m'agradaria que expliquesis la majestuositat de la paraula "potser".
coco
ME GUSTA MUCHO LA PROFUNDIDAD DE TUS PALABRAS,EL SENTIMIENTO TAN REAL Y ENORME QUE HAY DETRAS,YO CREO QUE EL SECRETO MAS PROFUNDO ES QUE LA VIDA NO ES UN PROCESO DE DESCUBRIMIENTO,SINO UN PROCESO DE CREACION,LO MAS IMPORTANTE ES DETERMINAR QUIENES QUEREMOS SER NO INTENTAR AVERIGUAR QUIENES SOMOS,Y LO MAS IMPORTANTE DE TODO:SOMOS LIBRES Y TENEMOS LIBRE ALBEDRIO...
"potser" és un petit mot,és quelcom simple....és una pausa tranquil·la, és passejar per les rocalles de l'arbreda , és escoltar el petit batec del cor,
és respirar tímidament per la brisa del matí,....és veure passar tranquil·lament les coses de cada dia...potser...simplement es
estar-hi.
Potser es un mot incert que es pot esdevenir possible. Es una paraula modesta... pero com que el demà no el sap ningú, "potser" no te massa sentit per mi. L'aguila vola perquè té ales i el pardal, malgrat tot, també ho fa. Ara per ara jo prefereixo pensar amb l'avui que es l'unic que tinc. Demà, vés a saber quina cosa voldrà dir "potser"
"Potser si, Potser no"
"Tal vegada"!!!!!
. . . . . . .
Per mi el "Potser" es el "es possible", "Per que no" i "Per que si"!!!!!
Potser. . . , invita a la meditació, al repensar-s'ho, a l'oportunitat, a la reflexió.... o tal vegada a l'abrasada plena d'estimació.
Us estimo.
coco
kar sem iskal, hvala
Publicar un comentario